En el curs natural de la història sorgeixen canvis per avançar en la comprensió dels fenòmens i també per donar resposta a les necessitats que es van plantejant en els sistemes socials y organitzatius. Es tracta de moviments complexes que hem de contextualitzar, tenint en compte que quan quelcom nou apareix, ho fa gràcies al legat de lo hi va haver abans. Així doncs, es necessari recordar als grans pedagogs de la història de l'educació i reconèixer el paper de les diferents corrents de pensament que han permès arribar al punt en el que ara ens trobem (Parellada, 2006).

La pedagogia sistèmica és una nova forma de mirar que implica canvis profunds en la nostra forma de pensar l'educació i les nostres actituds cap a  tots  aquells que intervenen en l'acte educatiu: famílies, alumnes, docents, etc. Aquest enfocament pedagògic tracta de crear les condicions idònies per a que l'escola sigui un espai orientat cap al aprenentatge de la vida i per que les noves generacions puguin fer quelcom útil amb el legat que els ha estat tramés pel seus pares.

Per endinsar-nos en la seva comprensió, necessitem fer una breu incursió en diferents àmbits:

• La teoria de sistemes i la perspectiva sistèmica (de la que es nodreixen tots els camps de coneixement actuals, concretament l'àmbit social).
• Les aportacions de Bert Hellinger (font principal de la que emana aquest enfocament pedagògic).
• Els inicis de la pedagogia sistèmica.
• L'aplicació dels ordres de l'amor al context educatiu

La pedagogia sistèmica és l'art d'ensenyar des d'aquesta mirada amplia que ens permet veure l'organització, interacció dels elements de l'escola i l'estructura espacial que conforma, el lloc i funcions de cadascun dels seus elements, així com les pautes que connecten la família i el diferents elements de l'escola. Es l'aplicació dels ordres que ha descobert Bert Hellinger a totes les facetes del fet educatiu, en la organització del centres educatius, dels equips docents, la relació família-escola, el treball a l'aula, tutoria, relació professors-alumnes, professors-professors, en el continguts curriculars, en les relacions entre alumnes, en intervencions específiques, atenció a la diversitat, etc.

Si ampliem la mirada de forma sistèmica ens posem en contacte amb tota una sèrie de forces que ja estan en els alumnes, la força del grup, els coneixements previs, les capacitats d´autorganització d'un grup, d'una família, d'un alumne i moltes potencialitats que ja estan i que es poden posar al servei de l'aprenentatge. La pedagogia sistèmica ensenya els ordres, les jerarquies, la pertinença, els vincles, el lloc que ocupo i on estic.

La metodologia que utilitza és fenomenològica, tractant de identificar allò que és obvi, treballant amb el que hi ha en cada moment, sabent que jo sóc part d'un sistema, que els meus alumnes són part d'un altre sistema, que tenen les seves lleialtats, amb una mirada transgeneracional, intergeneracional i intrageneracional. Jo sóc d'una determinada generació, tinc una forma determinada d'ensenyar, l'escola és un sistema amb les seves pròpies regles, creences i maneres de fer conscients i inconscients i la família és un altre sistema amb la seva història i peculiaritats.

La finalitat essencial es trobar l'ordre natural, identificar els desordres i ocupar el lloc que ens correspon, sigui com a pares, mares, com a professors o com alumnes i això vol dir assentir als nostres límits, i no fer-nos càrrec d'allò que no ens pertoca. Per exemple si una família té una història molt difícil, podem tractar de mirar-los amb pena, o amb ràbia si no venen a l'escola, o podem jutjar que són uns mals pares que no s'ocupen dels seus fills, podem tractar de donar-los lliçons, podem tractar d'adoptar el fill simbòlicament, nosaltres ens fem càrrec del destí del fill, això de ben segur els fa sentir malament, petits, els estem traient el seu lloc d'adults, de pares i l'alumne se sentirà molt incòmode amb nosaltres perquè aquella és la seva família, és la única que té i qualsevol persona necessita reconciliar-se amb les seves arrels i sentir que són bones, i que nosaltres professors els mirem amb respecte. Aquest aspecte de mirar amb respecte la família de l'alumne seria un dels elements claus de la pedagogia sistèmica.

Citaré una intervenció de Bert Hellinger sobre la relació del mestres i les famílies:

“Voldria dir quelcom sobre la relació de pares i mestres, primer van els pares, després els nens i després els mestres, aquest és l'ordre. Els pares confien els nens al mestres i aquests representen els pares davant els nens, només poden fer- ho, si els pares tenen un lloc en els seus cors. Qualsevol mestre que es consideri millor que els pares, ja ha perdut.

Un nen estima als seus pares siguin com siguin i no al mestre, primer estima els seus pares, després al mestre si aquest estima i respecta als seus pares. Moltes vegades tenim una idea estranya, com si la nostra família fos la correcta i com si allò que és vàlid en la nostra, fos vàlid per tothom. En realitat  però la nostra família és una entre milions, i totes elles són bones i correctes i a l'hora molt diferents Aquest és el primer fet a reconèixer que les diferents famílies són totes valides i totes les cultures també, son totes formes d'existència i de realitzacions humanes i és molt important que el mestre respecti això en cada cas. És necessari que en part s'oblidi dels seus valors i principis per poder reconèixer els valors dels pares. Aquesta actitud li permet aportar els seus coneixements i trobar la confiança dels nens estant al servei dels pares, així pot complementar i completar el treball dels pares.”

La pedagogia sistèmica significa fer tot un treball de les actituds, i de la comunicació lògica i analògica. El seu efecte és que transforma la nostra mirada d'una forma molt profunda. En la comunicació humana un tant per cent molt elevat són els components analògics que és per on circula la informació inconscient, el que sentim, el que creiem, el que pensem, això pot donar lloc a missatges molt contradictoris, les nostres paraules donen un missatge, però les nostres actituds, mirades, gests n'estan donant un altre. Aquestes paradoxes creen moltes discòrdies en la comunicació humana i per tant en la interacció entre les persones, arribant a bloquejar o frenar l'aprenentatge, en el cas d'una escola, o crear mala dinàmica entre l'escola i la família. Per tant la pedagogia sistèmica posarà la mirada en les pautes que connecten i quines són les regles o patrons que poden afavorir i quins estan obstaculitzant el poder realitzar la nostra tasca educativa.

L'ordre o el desordre en una institució, sovint operen en el nivell inconscient i afecta a les actituds que tenim respecte a tots els altres elements del sistema, institució, mestres, pares, alumnes, psicòlegs, el currículum, altres, etc. i és manifesta en que hi ha un bon clima o hi ha molts bloqueigs.

La pedagogia sistèmica es mou en aquest nivell de contextualitzar a tots els elements del fet educatiu i percebre els ordres i desordres que es donen en un moment donat. L'enfocament sistèmic posa la mirada en la connectivitat relacional. L'epicentre del succés és l'acció recíproca tant sigui entre òrgans, components d'una família, d'una escola o de qualsevol grup humà, per tant és una educació centrada en la relació i els vincles. Suposa ampliar la mirada a totes aquelles dimensions que estan incidint en la nostra vida.