El maniquí

Una fada, una ballarina...un cos nu que es despulla, que té presència per si sol. Que suggereix moltes possibilitats però que només acabarà lluint allò que està reservat per ell.

1970: La cadira

"Si porta la cadira, demà ja pot venir."

Aquestes són les paraules que la mestra de l’escola li va dir a la meva mare davant la seva petició de dur-me a l’escola
I amb la cadira sota el braç vaig iniciar aquest camí que encara continuo.

1973: El cos

El primer que em cobreix el cos em transporta a l’escola Verge de Montserrat de l’Ametlla del Vallès on vaig cursar tot l’E.G.B.  Bons professors, els primers amics, molt recolzament i bones notes em van acompanyar durant 8 anys.

1981: Un esbós de faldilla

Un tros de faldilla : L’Institut Manel Blancafort on vaig fer  el B.U.P. i el C.O.U.

De cop les bones notes van desaparèixer. Era un món que em sobrepassava. Pensava que no s’acabaria mai! Dos coses em van ajudar a passar aquests anys: l'amor i el teatre.

1981: L'amor

El primer enamorament, profund i sincer, que et sosté davant de qualsevol entrebanc: males notes, repetir curs, angoixes...

Un amor innocent i immadur. Un amor net, un amor de descobriments.

1981: El teatre

Una passió que em mantenia viva, que donava sentit a tants maldecaps, que em lligaven a aquell espai, a aquella gent.

Un art que em permetia transformar una realitat i despertar les emocions d’aquells que hi eren presents.

1986: La faldilla

L’altre tros de faldilla em recorda una tria: el teatre o magisteri! El teatre em demanava molta valentia cosa que jo creia que no tenia i magisteri em retornava als infants amb els quals tant disfrutava.

L’elecció: fer de mestra.

1990: Els botons

Les primeres feines. Primer en una escola bressol privada, després a una escola bressol Municipal i el següent pas al centre d’Educació Infantil i familiar el Mosaic. Un camí que m’aporta experiència, moltes vivències i un contacte directe amb la realitat de molts infants i moltes famílies amb un respecte profund per les seves vides.

1992: Les sabates

La vida a l’escola t’ensenya des del primer dia que tots els infants es mereixen una mirada, una carícia, una paraula dolça que els acompanyi, una mà que espera i confia i jo sentia que em calia conèixer als infants amb necessitats educatives especials, per això vaig fer el postgrau de Pedagogia terapèutica. Per caminar amb els dos peus a terra!

1993: El llaç

Conceptes, conceptes, conceptes...Ara em toca fer alguna cosa per disfrutar  amb  les mans.

El regal?

El Postgrau de Didàctica de les Arts plàstiques. Uns estudis que  complementen al “vestit” i el fan diferent.

2005: El cor

Les emocions que apareixen els primers anys de vida al costat d’un fill que et demana atenció, cura, que et qüestiona la teva vàlua com a mare, que et fa viure moments d’una sensibilitat indescriptible, que t’obliga a replantejar-te coses, que et fa vulnerable... Són emocions que necessitem tots compartir!

Començar en un centre on les famílies tenien aquest espai per comunicar-se i veure la grandesa de les confidències que allà es respirava, m’obligava a donar un pas més i el Postgrau d’Educació Emocional m’endinsava en aquest món.

2006: El barret

El Postgrau i master en Programació neurolinguistica va ser un nou regal! El món de les emocions deixa d’estar ubicat en el cor i et condueix allà on les creences i les limitacions ens fan repetir patrons apressos que encara que moltes vegades no són bons ens asseguren la supervivència.

2008: La llum

I finalment  la Pedagogia Sistèmica!  Una intuïció i una bona amiga, em van conduir cap aquí, em va fer pensar que trobaria moltes respostes.

La Pedagogia sistèmica demana un compromís personal molt gran, una confiança plena en tot allò que va apareixen .
Una formació que dona sentit a tot allò que ja existeix en un mateix, i el què fa és  connectar-te i treure a la llum, allò que els ulls no veuen i l’ànima respira.

2009: El meu camí

I ara... Un llum que guia!

Un llum que està encès i no et deixa desconnectar-te o millor dit, del que no vols desconnectar-te perquè ja forma part de tu, perquè t’ensenya i et recorda que formem part d’un tot i que cadascú de nosaltres té un lloc que està esperant a que l’ocupem.